Evolució del paisatge agrari català i els mecanismes de la societat per a la preservació dels boscos catalans i els seus recursos des del segle XVIII fins al segle XX / Teresa Cercera Zaragoza
Cervera Zaragoza, TeresaEn:
147497 Actes de les Segones Jornades sobre el Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades : els límits de la pressió humana en el medi natural : Poblet, 17 i 18 de novembre de 2006. Poblet : Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2006. p. 211-220 : il
Bibliografia.
Catalunya, amb 3.199.011 hectàrees (MCSC, 1993), presenta actualment una superfície forestal del 58 per cent, de la qual el 77 per cent és de propietat privada, i una superfície arbrada que supera el milió d'hectàrees, resultat de l'evolució d'un paisatge que ha anat variant de forma significativa al llarg dels tres darrers segles, segons el grau d'explotació dels recursos i l'estructuració de l'espai (Clement, 1993).Tant la superfície forestal com el recobriment arbori han estat a disposició del requeriment agrícola, segons les variacions demogràfiques i el creixement econòmic, i altres factors com la tenència del sòl, l'avenç de la tecnologia, la comercialització d'uns productes vers altres, l'adaptació dels diferents usos a zones més muntanyosesi la demanda social vers la multifuncionalitat dels boscos. Des del segle XVIII i fins al 1975, l'evolució del paisatge presenta dues etapes ben diferenciades, primer amb una forta pressió sobre el sòl forestal i després amb la recuperació dels seus recursos durant el segle XX. Durant aquest període, la societat ha establert un conjunt de mesures per preservar els boscos, primer únicament amb funcions productives i més tard també amb funcions ambientals i paisatgístiques: les limitacions pròpies d'una societat autosuficient fins a principis del segle XVII; les tècniques de marcatge, tala i posterior plantació, introduïdes durant el segle XVIII, per garantir les necessitats navals a mitjà termini ; la introducció de l'ordenament forestal, el torn tecnològic o financer i les reforestacions, a través de la dasonomia alemanya de mitjan segle XIX; la necessitat de passar la propietat pública a propietat privada com a garantia de preservació dels recursos propis, per mitjà dels processos desamortitzadors; la necessitat de continuar amb la gestió pública com a garant del manteniment dels productes que es capitalitzen a llarg termini; la classificació dels boscos d'utilitat pública, públics i privats, i els treballs hidrologicoforestals; la limitació dels aprofitaments i canvis d'ús del sòl amb els processos normatius de control i seguiment de les actuacions, fet que s'incorpora amb força durant el segle XX; la creació d'espais naturals amb normativa especial de protecció.
